divendres, 25 de desembre de 2009

FELICITACIÓ DE NADAL

FES CLIC A: http://www.dancingsantacard.com/?santa=2884113

dijous, 24 de desembre de 2009

BON NADAL I FELIÇ 2010

Fa pràcticament un any, no sé com, que estic amb tots vosaltres. Vaig contant-vos des de la meua perspectiva personal, els esdeveniments que per a mi són importants. Unes vegades amb més encert que altres, però mai és la meua intenció que el que ací escric siga per a ofendre a ningú encara que de vegades escric de forma molt efusiva. Hui he parlat amb una xica que este estiu, per les danses, estava en Paris i li vaig dedicar un article. Ha tornat al poble per a quedar-se i diu que li va agradar molt i el va ensenyar a tots els companys. Potser és este l’esperit del blog, pretendre unir i informar a tots els guadassuarenc/es en qualsevol lloc del món i que ningú se senta sol. Especialment en estes festes nadalenques desitgem acompanyar-te i desitjar-te que tots els teus somnis i anhels es complisquen. També per a aquells que són habituals i de tant en tant m’escriuen per a donar-me ànims. Gràcies. Un abraç. Vicent

dissabte, 19 de desembre de 2009

AMICS 2

El temps hui ha sigut el nostre aliat. Amb puntualitat, a les 11 segons l’horari previst, es presentaven a Guadassuar tots els amics i preníem un café en el bar Manxec.                   
Hem fet una excursió dins del terme municipal a la zona recreativa de La Garrofera, situada en plena naturalesa de muntanya.
                
  De tornada al poble, recorrem les instal·lacions del complex poliesportiu i d’ací ens concentrem en el poliesportiu privat, la paella estava quasi feta, Gómez la tasta i li dóna el seu vistiplau.     
Fernando ens dóna de dinar a tots. A les dos en punt donem compte de la mateixa,
            
 acabant amb els "carajillos" i els corresponents discursos felicitant Luis Franco pels seus recents nomenaments. Luis ens dóna les gràcies i com se sent feliç amb la companyia vol celebrar-ho amb nosaltres i ens sol·licita autorització per a pagar-nos el dinar. Nosaltres per a no llevar-li el gust li concedim eixe desig i a més li aguantem el discurs que s’allarga durant una hora (açò és broma), ens suggerix noves propostes i iniciatives que traslladarem als amics d’altres autonomies.
                                
La sobretaula s’allarga amb els records i les rialles. Manolo proposa que la pròxima reunió la fem a Albocàsser. Acabem la jornada cap a les 18:30 amb uns quants anys menys i satisfets de la trobada.

divendres, 18 de desembre de 2009

AMICS

Demà és el dia triat per a reunir-nos. Tots som amics, amics d’haver conviscut durant molts anys les 24 les hores del dia. Hem compartit alegries i tristeses, hem compartit la nostra joventut. Després cada un ha seguit el seu camí. Fernado torna de Mèxic, és el més inquiet de tots, el més emprenedor. Està deixant la seua empremta per diversos països d’Amèrica del Sud, perquè és un treballador empedreït amb la qualitat com referent. Li seguix Luis, empresari valencià, distingit per la Generalitat i nomenat recentment director de la Fira del Bricolage. Els altres som gent més tranquil·la, Miralles professor de gran prestigi de la Universitat de València, Dominguez professor de matemàtiques d’un col·legi de la Diputació de Castelló, jubilats parcialment Valero professor del col·legi dels Salesians de València, Roig professor del col·legi Sant Francesc de Guadassuar, jubilats Ros professional de la banca i Gómez el nostre gran professor d’història. I ens anem a reunir perquè sentim eixa necessitat de recordar vells temps i compartir el que la vida ens ha oferit a cada un de nosaltres. Estem contents i feliços perquè crec que som uns privilegiats entre altres coses per la gran amistat que ens unix.

dimarts, 15 de desembre de 2009

MERESCUT HOMENATGE


Fa ja 48 anys, passant l’estiu en un col·legi de Madrid (t’en recordes José Luis?), quan tenia acabats de complir els 14, el director del qual era el P.Mundina (el capellà de les plantes) natural de Borriana (el meu amic Casi em rectifica i em diu que és Vila-realenc), ens va donar a conéixer un cantoautor valencià anomenat Raimon que cantava en la nostra llengua. No cal ni dir-ho que em va cridar tant l’atenció que el mateix dia jo em sabia de memòria les 4 cançons del disc: al vent, som, tires la pedra, a colps.
He anat en diverses ocasions als seus concerts. I quan li sent m’emocione. L’última vegada a Algemesí em va firmar un llibre amb la lletra de les seues cançons. Sincerament crec que en eixa època ningú va fer tant per donar a conéixer la nostra cultura, va ser un despertar, ens va fer creure que teníem identitat com a poble. Hauria d’estar en els llibres de text i en els col·legis sentir les seues cançons. M’alegre pel reconeixement que li ha fet la universitat. Ja era hora!

El poeta i cantant Raimon va ser aclamat ahir en la mateixa Universitat en què fa més de cinquanta anys va estudiar i va saber que hi havia món. El paranimf, en peu davant d’un autor emocionat, va agrair la trajectòria vital i la seua obra en defensa de la llengua i la cultura valencianes.

MAITE DUCAJÚ VALÈNCIA El mig segle de la cançó "al vent" ha servit perquè les dos universitats valencianes hagen rendit enguany homenatge al seu autor, Ramon Pelejero Sanchis, conegut com Raimon. El cantant de Xàtiva, als seus 69 anys, va rebre ahir la medalla de la Universitat, on va estudiar Filosofia a finals dels cinquanta, entregada en "reconeixement a la seua trajectòria com a cantant i compositor compromés amb la llengua i cultura el País Valencià" va assegurar el rector, Francisco Tomás.
Un homenatge que Raimon va voler fer extensiu a un "grup intergeneracional de companys que van realitzar una labor important i compromesa amb el País València", va indicar durant la cerimònia que va ser, sobretot, una trobada ens amics. Al Paranimf van assistir Andreu Alfaro, Manuel Boix, Artur Heras, Francesc de Paula Burguera, Eliseu Climent, Josep Lluís Bauset i Manuel Costa, qui es va encarregar de la "laudatio": un recorregut carregat de llocs comuns per a ells.
També van acudir representants de sectors polític i acadèmics com el rector de la Politècnica de València, Juan Juliá; el delegat del Govern, Ricardo Peralta; per Compromís, Mónica Oltra i Enric Morera; la portaveu del grup socialista en l’Ajuntament de València, Carmen Alborch i l’expresident de la Generalitat, Joan Lerma, entre altres, com el director general per a Assumptes Internacionals del Ministeri d’Educació, José Manuel Martínez. En canvi, no va estar cap representant del Consell.
L’autor, emocionat, va afirmar que "si Barcelona em va fer cantant; Xàtiva i València em van fer persona" al mateix temps que de la Universitat va assegurar que va ser per a ell "la porta per la qual vaig entrar de ple en la societat" i va ser "sinó el centre del món, el lloc on constatem que hi havia món".
Davant d’este compromís cívic no va dubtar a mostrar el seu malestar per "la corrupció de la classe política d’este país" així com la seua perplexitat "per la passivitat dels meus paisans" perquè, segons la seua opinió, "en compte de classe dirigent tenim persones que digerixen, algunes d’elles, en constant digestió", va lamentar.
De "al vent", el rector Francisco Tomás va afirmar que "va acabar convertint-se en una cançó imprescindible". Després d’ironitzar sobre el seu origen – els viatges amb moto que Raimon cap a de Xàtiva a València- va apuntar sobre la seua obra que amb "les seues paraules i altres prestades va construir una mirada crítica sobre un país diferent, expressada en una llengua humiliada, estesa sobre un silenci imposat per una dictadura que entenia poc o res de dissidències de cap tipus".
El rector va comentar que "el crit de llibertat era seu, naixia de la seua pròpia collita, de les proximitats afectives i intel·lectuals amb gent com Joan Fuster o Vicent Ventura".
El catedràtic emèrit de Botànica, Manuel Costa, va esguitar el seu discurs amb anècdotes comunes i va recordar als poetes en què Raimon va beure: des d’Ausiàs March a Salvador Espriu. D’ell va subratllar la "grandesa, humilitat i honestedat".
Ramon Pelejero no va ser ahir l’únic homenatjat. Una dotzena de professors i personal d’administració i servicis va rebre el seu reconeixement per quaranta anys de treball en la Universitat de valència.
RAIMON VALÈNCIA "Lleixant a part l’estil dels trobadors / Qui, per escalf, traspassen veritat, / E sostraen mon voler afectat
Perquè no em torb, diré el que trob en vos"
Fa cinquanta anys, nou mesos, cin dies i ben bé quaranta set minuts, aquí mateix, al Paranimf, llegia jo els versos que acabeu d’escoltar. Els quatre primers versos del poema XXIII d’Ausiàs March, conegut com Elogi a Teresa. Fou en ocasió de l’homenatge que es va retre al poeta valencià en el cinqué centenari de la seua mort.
La vida, que ens dona penes, i moltes altres coses afortunadament, m’ha portat aquí, ha fet coincidir aquest acte amb un altre aniversari, els cinc cents cinquanta anys de la mort del senyor de Beniarjó.
I això em fa goig. No cal que subratlle la meua profunda emoció d’estar aquí, avui, amb tots vosaltres, ni el meu sentit, sincere i agraït reconeixement a la Universitat de València que per unanimitat em concedeix la seua medalla. Com ha dit molt bé l’amic Costa aquest honor es pot fer extensiu a tot un grup intergeneracional de companys que durant molts anys, aquí o fora d’aquí han realitzat una gran tasca en el seu àmbit professional i en el del compromís cívic pel seu país, el País Valencià. Des de l’octubre de 1958 fins a finals de juny de 1963 la Universitat de València fou, si no el centre del món, si el lloc des d’on vèiem, descobríem i constatàvem que hi havia món. Per a mi com per a molts altres com jo, que entre els 17 anys i els 22 entràrem d’adolescents i eixírem joves, la Universitat fou la portella per on passàrem a formar part de la societast civil d’aquest bell i malhaurat País Valencià.
Poca cosa puc afegir jo sobre aquells anys, després del magnífic i afectuós parlament de l’amic Manolo Costa. Puc dir el nom d’alguns professors i com vaig anar fent-me, com sóc ara, entre tots els que vivírem el mateix temps i el mateix espai.
Miquel Dolç, José Maria Jover, Antonio Ubieto, Joan Reglà, Julián San Valero, Miquel Tarradell foren els professors que més influiren en la meua formació intel·lectual per les seues lliçons, pel seu comportament acadèmic i també per les indicacions sobre el que havíem de llegir fora de les lectures obligatòroies de la assignatura corresponent.
Arran de la celebració dels 50 anys de la cançó Al vent que va organitzar la Universitat Politècnica de València amb un recital meu i una esplèndida exposició sobre el que he fet fins ara, alguns amics i alguns companys em vàrem parlar de com em veien en aquells anys. Vos en faré un petit resum.
Com ha dit Manolo vaig fer teatre dirigit per Josep Maria Morera i Pepe Sanchis Sinisterra, i acompanya d’una llarga llista d’actors: Manzaneque, Pilar Puchol, Ramon Pons, Concha Navarro, Rosa María Mateo, Vizoso, Enrique Llobregat, Alonso i un llarg etcètera. Vaig cantar i tocar la flauta, i no recorde si també la guitarra, amb Vicente Castelló, Emilio Baldoví, Alfredo Pina. Vaig intervenir en un curtmetratge, vaig fer anuncis de ràdio per guanyar-me unes pessetes, vaig donar classes particulars per la mateixa raó. Angel Sánchez Gijón i Juanito Pérez Benlloch m’aconseguirem una becca de menjador per dinar i sopar al menjador dels SEU. Sense cap necessitat de dieta mai m’he vist tan prim com en aquell any. Manolo Costa i Molts altres ho poden corroborar.
Dels amics de Xàtiva Torregrossa anà a Madrid. Vicentin Alvarez, Garcia Molina (entre nosaltres Cote), Juan Juan i jo venírem a València. Juan, que és més jove, un any després que nosaltres. Cote amb Jacobo Muñoz feien una magnífica revista de poesia: La caña gris on vaig publicar una petita col·laboració meua. Amb Alvarez, Cucó, Aracil, Eliseu, Ardit, Miralles, Joan Garcés, Mira, Garcia Bonafé amb qui vaig compartir habitació i lectures i Pérez Muntaner (tots dos detinguts l’any 62 en el marc de la lluita antifranquista), vaig conspirar i discutir molt sobre, per resumir-ho en dues paraules, cultura i país.
Vaig conéixer Joan Fuster que em va obrir ells ulls a la realitat d’aquest país i em va fer conéixer la literatura catalana que s’escrivia a València, a Catalunya, a les Balears i al Rosselló i als diferents llocs d’exili d’alguns dels seus autors. Jo sóc i ja era llavors un lector de poesia. Havia llegit Salinas, Cernuda, Garcia Lorca, Neruda, Hierro, Celaya, Elliot, Pavese, Eluard. No havia llegit encara Espriu, Riba, Foix, Pere Quart, Salvat Papasseit, Vicent Andrés Estellés. Amb Fuster, Alfaro i Ventura es crearen uns lligams gairebé com de família.
Foren també anys en que em vaig relacionar amb la gent d’Estampa Popular, Equip Crònica i Monjalés i vaig descobrir Heras, Boix i Armengol. Participava en moltes altres activitats. Ah, i també estudiava. Vaig fer molts amics i vaig viure enamorat amb una certa intermitència, fins que de la mà d’Ana Castellano va aterrar una italiana a València que em va robar el cor i encara no me l’ha tornat.
Filosofia i Lletres era una carrera de 5 anys amb dos cursos comuns i 3 d’especialitat. Isabel Clara Simó, germana d’Alfons, company meu de batxillerat, i escritora important, recordava com jo anava d’una cua a l’altra cua per matricular-me o d’història o de filosofía. La veritat és que enccara avui vaig d’una cua a un’altra cuau per saber que vull ser quan sigam ajor, quan siga gran.
Arrelat en els meus dubtes, disgustat per la corrupció de part de l’estament polític i de la societat civil. Perplex i irritat al constatar que aquests país meu en comptes de classe dirigent té una classe digerint, alguns en perpetua digestió. Molt preocupat davant de la passivitat de molts dels meus paisans. Content perquè em sent estimat pels meus amics i per la meua dona. Agraït a un públic que m’ha fet existible com a cantant. Realitzat quan, per una d’aquelles inexplicables circumstàncies -alguns en diuen inspiració- encerte una música i uns versos i la gent fa seua la cançó resultant; i més content encara de poder estar, ara i aquí, amb vosaltres, en un acte que em dona molta energía per continuar en aquest difícil camí que vosaltres em vàreu triar.
Si Barcelona m’ha fet possible com a cantant, Xàtiva i València m’han fet possible com a persona. Aquest cantant, aquesta persona vos dona les gràcies de tot cort.

dijous, 10 de desembre de 2009

PER A LA MEUA SORPRESA


Per a la meua sorpresa, un veí de Guadassuar m’ensenya el "butlletí informatiu del partit popular", preguntant-me si jo l’havia rebut. Al veure la portada li dic que no. Llavors ell em respon: tira-li una mirada perquè em pareix que diu alguna cosa de tu. Vaja!, si que diu. Resulta que estan entrant en este el meu blog, i pareix que no els agrada el que ací es comenta, inclús que està suportant un "atac sistemàtic".
Primer, m’alegra que es llija el meu blog. Li ha faltat posar l’adreça completa perquè els afiliats i simpatitzants del PP, també el puguen llegir. Per sort, no tots tenim la mateixa opinió i per això hi ha debat, respectant les idees dels altres encara que no les compartisques.
Segon, no entraré a defendre res del que comenta. Vosté mateix es desqualifica. Després d’alguna mitja veritat, s’oculten moltes mentides. Encara que el seu escrit es dirigix als afiliats i simpatitzants del PP, manifesta un nerviosisme malaltís, i que per a defendre’s, opta per atacar de forma manipuladora, lamentable i vergonyosa.
Tercer, en el meu blog li done l’oportunitat d’opinar i d’escriure el que vullga. I no com vosté que acaba amenaçant. A propòsit pot publicar el que vullga de mi, no faltaria més.
Quart, m’indica el que puc posar segons vosté al meu blog. Fins ací podríem arribar!. De totes maneres li he de dir que no ho ha llegit tot i que a més vaig publicant a poc a poc, és a dir hi hi ha coses que es van completant amb temps.
Quint, que fa uns dies han intentat boicotejar el blog. Qui?, no ho se, però de moment no ho han aconseguit.
Sext i últim, no tinc ressentiment cap a ningú. Perquè l’anava a tindre cap a vosté?. He sigut sempre esportista i se que unes vegades es guanya i altres es perd, és llei de vida. No enyore ni desitge res, recorde el passat, visc el present, i mire el futur amb optimisme. Accepte i demane disculpes pels meus errors. Tinc la tranquil·litat, l’afecte i la pau suficient per a sentir-me satisfet i feliç.
Però tingau la seguretat que continuaré opinant amb tota la llibertat.

divendres, 4 de desembre de 2009

ATUR A GUADASSUAR

Amb data de hui el diari Levante comenta que durant este mes han abaixat les dades de la desocupació en la Ribera, per contra Guadassuar contínua el seu ascens amb 15 parats més. Són roïnes notícies, perquè estem en plena campanya tarongera, que es preveu curta, què passarà després quan acabe?. Confiem que almenys es posen en marxa els nous plans del govern i de la Generalitat, a veure si esta vegada l’ajuntament té més en compte la contractació de gent. Mentres s’anima el mercat i augmenta la confiança econòmica entre entitats bancàries i empresaris per a reactivar l’ocupació.

contador de visites